Històricament la N-340 ha sigut el camí natural per accedir des de les comarques del Penedès cap a Barcelona. Aquesta carretera va néixer al 1772 amb el nom de “Carretera de Catalunya” i ha arribat fins avui gairebé intacta, salvant petites obres puntuals. No obstant, la centralització produïda per la capital del país, Barcelona, ha provocat un augment dels usuaris d’aquesta via i, conseqüentment, que les retencions estiguin presents diàriament des de fa ja més de mig segle. En aquests últims anys s’han construït grans infraestructures paral·leles a la N-340, com l’AP-7 i la C-32, però totes de pagament; obligant a que molts conductors no les facin servir pel gran cost econòmic que comporta a final d’any el seu ús diari. D’altra banda, els municipis afectats, i que tenen aquesta única infraestructura com a connexió amb la resta del territori, han sofert un augment poblacional molt gran en els últims anys, degut a l’oferta de nous habitatges i al pas d’habitatges de segona a primera residència. Aquest augment de la població a la zona ha estat incentivat en molts casos per les expectatives de construcció d’una variant que solucionés tots aquests problemes i tot això ha provocat un col·lapse de vehicles fent que el nivell de servei A, esperat amb la construcció de la variant, quedi molt allunyat del real. Actualment, en hores punta, pot arribar a un nivell de servei F, ja que la intensitat de tràfic que entra en el tram de Vallirana és superior a la capacitat de sortida del mateix. Després de molts anys de lluita entre els diferents Ajuntaments i el Govern Central es va aconseguir l’aprovació i construcció de la variant, la B-24. Inicialment estava previst que enllacés l’A-2 i l’AP-2 amb la variant nord de Vallirana, creuant aquesta subterràniament. Moltes interrupcions en les obres per diferents conflictes i problemes tècnics han fet que la B-24 es quedi a les portes de Vallirana amb més d’un quilòmetre de túnels construïts i només a 800 m de la sortida nord, amb l’afegit que, des de la construcció l’any 2003 d’aquest tram d’autovia, la intensitat mitja diària s’ha disparat, fet que evidencia la necessitat de l’acabament d’aquest eix. Aquest augment és degut a què s’ha solucionat un dels punts on majors problemes de congestió es produïen, entre Vallirana i la Palma, i que obligava als usuaris a utilitzar les vies alternatives de pagament per anar a Barcelona. El resultat local és que Vallirana continua patint les conseqüències de la variant inacabada. La importància d’aquest eix no només és en termes de mobilitat i trànsit sinó en termes de perspectives de futur dels diferents municipis, ja que proporcionaria millores de connectivitat però també millores de caràcter ambiental, econòmic i social. Els anys van passant i tot continua pràcticament igual. Així, l’objectiu d’aquesta tesina ha sigut esbrinar quins efectes ha produït aquesta situació en els municipis de la primera i segona corona metropolitana amb el fi d’aportar resultats que justifiquin aquesta necessitat de l’eix. Val a dir que la conflictivitat produïda per aquesta paràlisi ha estat poc estudiada, a diferència de la d’altres trams viaris del nostre país.