L’aplicació de materials multicapa per l’envasament de productes ha representat un gran avenç pel que fa a la conservació d’aliments i a la seva acceptació per part del consumidor. Aquesta tecnologia permet allargar la vida útil d’una àmplia gamma de productes a uns costos assequibles. Existeix una gran varietat de materials multicapa amb propietats molt diferents segons la seva formulació i procés de transformació utilitzat. Un dels desenvolupaments amb més èxit de la nanotecnologia, i que està trobant aplicacions en tecnologia d’aliments, és la incorporació a materials plàstics de nanocompòsits especialment dissenyats amb la finalitat de millorar les seves propietats, tant les mecàniques com les de barrera a l’oxigen i aromes, el que permetria allargar la vida útil dels aliments. Aquests nous materials complexes o compòsits estan formats per un polímer orgànic que constitueix la fase continua o matriu i una fase dispersa composta per un sòlid inorgànic a escala nanomètrica, com a mínim en una de les seves dimensions, que actua com a agent reforçant del polímer. El resultat és un efecte sinèrgic que millora les propietats del nou material enfront a les dels components per separat. Els additius més utilitzats habitualment per modificar els materials d’envàs per ús alimentari són les nanoargiles amb aspecte preferentment exfoliat, en quantitats que no acostumen a superar el 5% en relació al pes del polímer. Aquestes làmines exerceixen de barrera dificultant el flux d’oxigen i altres substàncies per tortuositat. En aquest projecte s’han fabricat per coextrusió en làmina plana dos tipus de films multicapa (de tres i cinc capes) amb un nanocompòsit de poliamida 6 modificat (PAN) mitjançant partícules d’argila (bentonita). Per tal de veure les millores que aquest material ofereix respecte la mateixa estructura amb poliamida estàndard (PA) o respecte estructures comercials amb etilè vinil alcohol (EVOH) o policlorur de vinilidè (PVdC), s’ha realitzat la caracterització de les propietats mecàniques, tèrmiques, òptiques, estructurals i de barrera a gasos i humitat dels diferents plàstics. D’altra banda, s’ha estudiat l’ús d’aquests materials en dues aplicacions d’envasament d’aliments diferents: maduració de carn fresca i conservació de pernil curat llescat, ambdós envasats al buit. Tot i que aquest tipus de desenvolupaments presenten un alt interès des del punt de vista científic, una de les principals preocupacions en quant a la utilització d’aquests nous sistemes nanomètrics és el desconeixement sobre com interaccionen amb les cèl·lules, requerint esforços addicionals en temes de seguretat relacionats amb aquest camp. Per això, fins ara, les aplicacions més directes i simples són aquelles en les que els nous sistemes nanomètrics romanen aïllats de l’aliment