La visió històrica és productiva per l’arquitecte ja que en ella troba la creativitat específica del lloc per determinar el projecte d’ arquitectura. Per construir el lloc (edifici, ciutat o territori) és necessari conèixer no només què significa el que hi ha, sinó també com s’ha arribat al significat actual. Hi ha en el present i forma part del dia a dia de la gent una herència del passat, i és aquest passat viu el que té lloc en la continuïtat del desenvolupament històric. El passat ha de ser creatiu i ha de tenir un efecte en el present perquè quan un efecte creatiu del passat determina el present, produeix en conjunció amb el present una direcció cap al futur. Aquesta visió històrica es basa en una profunda percepció de la localitat que revela el passat creatiu com necessari i productiu, com una humanització creativa de la localitat, que transforma una porció d’espai terrestre en un lloc de vida històrica de la gent. Un error en el que s’ha incidit amb freqüència és el de la separació entre els processos de planificació del camp i de la ciutat. Segons Spiro Kostof el sentiment predominant, tant popular com acadèmic, sempre ha estat el de considerar la ciutat i camp una de les dicotomies clàssiques de la cultura. Per a la història dels patrons d'assentament aquesta disjunció és contraproduent. Administrativament i políticament, l'estructura dels assentaments ha ocupat amb freqüència paisatges en la seva totalitat, com la centuriació romana, la planificació colonial espanyola a Amèrica Central, i l' Ordenació Territorial als Estats Units. Pot ser que l'estudi de morfologia urbana es beneficií de la suspensió dels nostres hàbits de veure la ciutat com una unitat distintiva d'anàlisi, i en lloc d’això, es preocupi per entendre la ciutat amb l’afectació de sistemes socials històrics més amplis i planificats.1 L’altre error en el que l’arquitectura moderna ha caigut molt cops és el de defendre l’incompatibilitat entre modernitat i tradició, però a partir de la visió històrica de Goethe per Bakhtin entenem que l’anàlisi i la preservació del que existeix no és un fre a la creativitat sinó, per contra, una condició, un estímul per a un futur innovador. Arquitectes com Alvar Aalto, F.Ll.Wright, els membres de l’Estudi PER, Enric Miralles o Wang Shu han defensat aquesta postura dialògica.