Un dels grans reptes de la metròpoli contemporània és compatibilitzar l’accés dels seus habitants a tot tipus de serveis urbans amb la possibilitat de gaudir dels espais verds. La preocupació per la relació entre els espai edificats i els espais lliures ha estat una constant en l’evolució de les nostres ciutats. Amb la revolució industrial s’assisteix a un irreversible creixement de les ciutats que fa necessària la inclusió dels espai verds en el seu plantejament. S’esdevé així un llarg recorregut des de l’aparició dels estàndards urbanístics d’equilibri entre “buits” i “plens” a les aproximacions des de l’ecologia i l’arribada d’una visió des de les xarxes. L’alteració de l’espai-temps associada principalment a l’evolució de les xarxes de comunicació ha possibilitat l’acostament dels punts del territori. En aquest context resulta pertinent plantejar-se l’accés al verd com un sistema jeràrquic que ha incorporat les relacions de mobilitat de connexió a les de proximitat tradicionals. De la mateixa rellevància resulta preguntar-se per les característiques dels destins d’aquesta mobilitat metropolitana. Com també esdevé una qüestió central la materialització dels sistemes d’accés. En el cas de la Regió Metropolitana de Barcelona el parc per excel·lència és el de Collserola. La seva dimensió i posició relativa en l’àrea d’influència de la capital catalana el converteixen en una peça determinat per al conjunt del sistema d’espais verds metropolità. Tot i que aquest parc ofereix una cobertura a l’escala regional la seva relació amb la ciutat presenta importants limitacions pel que fa a l’accessibilitat. En el cas de la perspectiva municipal de Barcelona el referent per al seu accés és la Carretera de les Aigües. La popularitat de l’emblemàtic camí-carretera rau en el fet de combinar la bondat topogràfica del seu traçat amb el d’oferir espectaculars vistes de Barcelona i formar amb la vessant l’omnipresent teló de fons nord-oest de la ciutat. En l’actualitat actua com a concentrador d’activitats d’oci i esbarjo, essent objecte de relacions de mobilitat de proximitat i de connexió. En el passat la Carretera de les Aigües ha estat objecte d’estudis per a la millora de la seva l’accessibilitat i el seu condicionament. Els projectes de Rubió i Tudurí l’any 1925 i Emili Donato en els primers anys vuitanta són el principals referents. Després d’una avaluació de l’accessibilitat actual es posa en evidència la necessitat d’afrontar un sistema d’accessos clar a aquesta infraestructura. Així s’establirà un sistema estratègic global jeràrquic per al conjunt de les portes. Addicionalment es planteja una proposta per a la transformació de l’accés oriental a l’emblemàtica carretera en vertadera “porta metropolitana” del Parc de Collserola.