En un camp de blat de moro farratger situat a La Roca del Vallès (Barcelona), es van establir 10 zones de manera repartida en una entrelínia situada aproximadament al mig del camp, evitant els extrems d’aquesta. A cada zona, es van col·locar 2 rectangles de 30x40 cm (0,12 m2), cadascun situat en un ambient diferent: un “amb cultiu” i l’altre “sense cultiu” (arrencant el cultiu del voltant). Aquesta va ser la superfície de mostreig en la qual un dia a la setmana, durant tot el cicle de cultiu, es feia un recompte del número de males herbes que emergien, diferenciant: la setmana, l’espècie, la zona i l’ambient en el qual es trobaven. L’objectiu principal d’aquest treball consisteix en determinar el perfil d’emergència de les males herbes més representatives que es troben en aquest camp durant el període de cultiu, intentant explicar-lo en funció del temps, expressat el temps en dies, en graus dia i en graus termals modificats segons la humitat del sòl (ajustant aquests últims a una funció estadística), transcorreguts des de la sembra, comparant els resultats obtinguts en els dos ambients per valorar l’efecte que el cultiu té sobre els perfils d’emergència d’aquestes males herbes. També es pretén determinar el moment en el qual emergeix el 50 i 90% de la població de cadascuna d’aquestes espècies i establir una relació entre la flora real i la flora potencial a partir dels resultats obtinguts en l’anàlisi del banc de llavors del sòl. Les espècies més representatives ordenades de major a menor densitat de població van ser: Digitaria sanguinalis (1521 plantes/m2), Echinochloa crus-galli (686 plantes/m2), Stellaria media (277 plantes/m2), Cyperus rotundus (117 plantes/m2), Poa annua (65 plantes/m2) i Portulaca oleracea (43 plantes/m2). Probablement estimulada pels treballs del sòl i la precipitació que hi va haver durant la tercera setmana del cicle de cultiu, es va enregistrar el primer període de màxima emergència per E. crus-galli. Passades quatre setmanes, quan es va aplicar el primer reg, es van enregistrar els períodes de màxima emergència de C. rotundus, D. sanguinalis, P. oleracea i el segon màxim de E. crus-galli. Quan ja s’havia assolit la meitat del període de cultiu i el blat de moro estava crescut, S. media i P. annua van començar a emergir sense causar una competència important amb el cultiu. Probablement les poblacions d’aquestes dues espècies van entrar en latència secundaria a causa del període de dèficit hídric que hi va haver abans del primer reg, fet que explicaria la seva emergència tardana. La funció estadística que millor s’ha ajustat als perfils d’emergències d’E. crus-galli, C. rotundus, D. sanguinalis, P. oleracea i S. media és la de Gompertz i per a P. annua, amb cultiu i sense cultiu, la funció Exponencial. En P. annua es va observar un efecte negatiu del cultiu sobre les emergències d’aquesta. Per a la resta d’espècies no es van produir diferències significatives entre ambients. El perfil d’emergència de C. rotundus sembla explicar-se millor a partir dels graus dia acumulats. Per a la resta d’espècies, s’explica millor a partir dels graus termals acumulats modificats segons la humitat del sòl. Els dies després de sembra són més fàcils de mesurar per l’agricultor. En l’anàlisi del banc de llavors del sòl, es van obtenir percentatges d’emergència bastant elevats en la majoria de les espècies que podrien ser deguts a que quedessin llavors sense germinar a les mostres de sòl.