Es considera que una persona té mobilitat reduïda quant la seva capacitat de mobilitat o desplaçament està limitada de forma temporal o permanent. Això pot implicar que sigui dependent d’altres persones, d’ajudes tècniques i de la supressió de barreres arquitectòniques. Aquest grup de persones representa un col·lectiu cada cop més ampli de la societat degut sobre tot a l’envelliment de la població. Les institucions estan prenent diferents mesures sobre els sistemes de transport públic que ajuden a pal·liar els dèficits de mobilitat amb la finalitat de promoure la llibertat i la igualtat d’oportunitats. El treball consisteix, per una banda, en l’estudi del col·lectiu de Persones de Mobilitat Reduïda, quines són les seves característiques i quina és l'evolució esperada d'aquest col·lectiu. I, per l'altra, quines són les mesures que s’estan duent a terme per millorar-ne l'accessibilitat, la seva problemàtica tècnica i els costos econòmics que comporten per tal de comparar-los amb els beneficis aconseguits. S’estudia específicament el cas concret de la ciutat de Barcelona i es compara amb la gestió d’altres ciutats a nivell estatal i internacional.