L’ésser humà es reconeix en la seva naturalesa dual, el caçador nòmada vers el recol·lector sedentari, i reprodueix en el seu medi de desenvolupament habitual aquesta duplicitat estructurant: la ciutat líquida dels fluxos vers la ciutat sòlida de la permanència. La infraestructura del transport és la petjada identitària on es va dipositant la vocació social dels pobles. Els requeriments tècnics de la nova mobilitat han reformulat el diàleg secular entre el territori i l’itinerari reduint-lo a la mínima expressió d’implantació funcional. El corredor infraestructural ha de generar un discurs propi que el doti d’urbanitat. Cal definir un codi simbòlic de relació entre els mitjans de la mobilitat contemporània i el medi suport d’assentament. L’objectiu d’aquest estudi és obrir una porta a l’anàlisi d’aquests eixos de caràcter autista en base a: estratègies d’integració i ordenació dels marges, criteris perceptius des de l’entorn i el discurs harmònic ritual de l’itinerari. Cap a la descoberta del valor melòdic del trajecte.