El concepte d’alta velocitat ferroviària es va introduir per primera vegada a l’octubre de 1964 a la línia que uneix Tokyo i Osaka. En menys de 20 anys, aquesta idea es va traslladar a Europa i al setembre de 1981 s’inaugurava la línia d’alta velocitat entre París i Lió, l’èxit del qual va iniciar un període d’expansió d’aquesta modalitat de transport per altres països com Bèlgica, Alemanya, Holanda, Espanya i Itàlia. En els països anomenats no figura la Gran Bretanya i és que aquesta seguí un camí molt diferent al dels seus homòlegs europeus. Gran Bretanya apostà per la modernització d’unes vies i uns serveis ja millors que els de la resta d’Europa en lloc de la construcció de nova infraestructura. Posteriorment també optà per la tecnologia de trens basculants, que resultà massa innovadora per ser efectiva i s’abandonà en temps del thatcherisme. A finals de la dècada dels 90 s’intentà recuperar aquesta tecnologia però tornà a fracassar per motius de senyalització. La manca d’una direcció clara en els ferrocarrils han acabat perjudicant uns serveis que partien d’una posició molt avantatjosa respecte els altres països europeus. Aquesta qualitat de servei superior vol ser aconseguida de nou amb el projecte d’alta velocitat High Speed 2. Es preveu que el HS2 solucioni els incipients problemes de capacitat a la xarxa ferroviària britànica, dotant de molta més capacitat la comunicació entre les seves principals ciutats. Aquesta nova infraestructura també pretén provocar un canvi en la mobilitat a nivell estatal, fent que l’ús del vehicle privat i el nombre de vols interns disminueixin, baixant així les emissions de gasos d’efecte hivernacle. D’altra banda, la línia d’alta velocitat entre Londres i el canal de la Mànega que ja es troba en funcionament, el High Speed 1, juntament amb el projecte HS2 pretenen obrir les portes de les relacions ferroviàries amb Europa de ciutats com Birmingham, Manchester, Leeds, Newcastle, Glasgow o Edimburg, molt limitades al transport aeri.