Adorno es un referente en la disciplina musicológica. Convencido de que el hombre a través de la dialéctica materialista podía entender el mundo y cambiarlo, consideraba que el arte no debía ser mero exponente de la sociedad, sino fermento de ese cambio. La sociedad debía transformarse a sí misma desde ella misma, y el arte, producto de la sociedad, era un medio para ello. Ante el fenómeno fetichista de la sociedad industrializada, éste debía presentarse como antítesis de la misma, siendo la única vía posible para la conservación de su carácter de verdad el aislamiento. En el ámbito musical fue Schönberg quien se mostró distante al público de su tiempo a través de una música antagónica y disonante que reflejaba el momento de horror, angustia y barbarie del hombre contemporáneo.

Adorno és un referent en la disciplina musicològica. Convençut que l’home a través de la dialèctica materialista podia entendre el món i canviar-lo, considerava que l’art no havia de ser un mer exponent de la societat, sinó el motor d’aquest canvi. La societat s’havia de transformar des d’ella mateixa, i l’art, producte de la societat, n’era un mitjà. Davant del fenomen fetitxista de la societat industrialitzada, aquest s’havia de presentar com la seva antítesi, essent l’aïllament l’única via possible per a la conservació del seu caràcter de veritat. En l’àmbit musical fou Schönberg qui es va mostrar distant respecte del públic del seu temps amb una música antagònica i dissonant, que reflectia el moment d’horror, angoixa i barbàrie de l’home contemporani.

Adorno is a key theorist in the musicological field. He was convinced that human being could understand the world and change it through a materialism dialectics. He considered that art should not be just an exponent of the society, but the driving force of this shift. Society had to be transformed from itself, and art, result of this society, was the means. In an industrialized and fetishistic society, the art must be the anthitesis of this society, and isolation was the unique possible means for the preservation of its true character. In musical field, Schönberg was the composer who moved away from the public with an antagonistic and dissonant music, which reflected the moment of horror, anguish and barbarity of the contemporary human being.