Les plantes de tractament d’aigües residuals han estat tradicionalment dissenyades per a l’eliminació de la matèria orgànica, però la legislació vigent és cada vegada més estricta amb l’abocament al medi dels compostos nitrogenats. En aquestes plantes de tractament es produeixen uns corrents, procedents de la línia de fangs, que de forma generalitzada són reconduïts a la capçalera de planta. Aquests corrents de retorn acostumen a ser rics en amoni, sobretot en els casos que procedeixen d’una etapa prèvia de digestió anaeròbia. Per tant, la tendència actual és la de buscar noves tecnologies per tal d’aplicar un tractament específic sobre aquests corrents. El present treball s’ha centrat en l’estudi de noves tecnologies que permeten optimitzar el procés de depuració. D’una banda, el procés Anammox (ANaerobic AMMonium OXidation), el qual constitueix una alternativa al procés convencional de nitrificació-desnitrificació a l’hora de tractar corrents rics en amoni. Per tal de dur a terme aquest procés cal combinar-lo amb una etapa prèvia de nitritació parcial. Així, la combinació de la nitritació parcial-Anammox pot tenir lloc en dos reactors (procés SHARON-Anammox) o en un únic reactor (procés CANON). D’altra banda, s’ha estudiat també el procés de bioaugmentació BABE (Bio-Augmentation Batch Enhanced), el qual permet augmentar la capacitat nitrificant de la planta. Per tal de poder estudiar l’efecte de la introducció d’aquests processos sobre l’efluent d’una planta de tractament, s’han seleccionat dues depuradores amb característiques ben diferenciades. D’una banda, l’estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) del Prat, on es realitza un procés de nitrificació-desnitrificació a la línia principal i un tractament de digestió anaeròbia a la línia de fangs, i d’altra banda, l’EDAR del Besòs, la qual no disposa d’un tractament d’eliminació de nutrients a la línia d’aigües i els fangs no són sotmesos a un procés de digestió anaeròbia. A partir de la simulació amb el programa BIOWIN dels processos actuals que tenen lloc a ambdues plantes, s’han pogut caracteritzar els corrents de retorn procedents de la línia de fangs, i posteriorment s’han introduït les diferents tecnologies en cada procés. Els resultats obtinguts per a l’EDAR del Prat mostren una lleugera millora en l’abocament de compostos nitrogenats, sent el procés BABE el que presenta una reducció més elevada. Concretament, la concentració de nitrogen total a l’efluent de la planta en el cas actual i després d’introduir els processos SHARON-Anammox i BABE és de 13,9 mg N/l, 12,9 mg N/l i 11,4 mg N/l respectivament, superant el límit establert per la normativa de 10 mg N/l. A l’EDAR del Besòs, en canvi, la introducció del procés SHARON-Anammox ha comportat un pitjor rendiment en l’eliminació del nitrogen total respecte l’efluent actual de la planta (41,5 mg N/l respecte 38,0 mg N/l). L’aplicació del procés BABE, per contra, sí que ha comportat una millora de l’efluent general, arribant fins als 34 mg N/l. Tenint en compte els resultat assolits, no és possible afirmar quin procés és el més adient, ja que caldria realitzar un estudi detallat de la viabilitat de la seva implantació en cada planta.