En enginyeria civil, el càlcul determinista ha estat, i en menor mesura segueix sent, la tendència dominant. Així en el càlcul estructural, en la mecànica del sòl o per exemple en enginyeria marítima i tant per a models matemàtics senzills com per a càlculs més complexos (tal com elements finits) s’ha acostumat a utilitzar valors específics de les variables de càlcul, expressats en forma de màxims o mínims d’aquestes. L’ús determinista del valor d’aquestes variables ha estat sempre acompanyat per l’ús dels coeficients de seguretat proposats per les normes tècniques corresponents, que augmenten càrregues o redueixen la resistència en funció d’unes determinades condicions. Els càlculs deterministes proporcionen resultats satisfactoris, a on les resistències exigides queden del costat de la seguretat. A més a més, són més ràpids i estan recolzats per l’experiència dels enginyers o altres experts, que utilitzen el seu punt de vista crític per a determinar la idoneïtat del resultats, i per les normatives tècniques, que detallen com fer ús d’aquests en funció de la seguretat que es vulgui obtenir.