|
Notes:
|
Es descriu una metodologia recent per a inferir la precipitació en el passat basada en l’anàlisi de la composició isotòpica del carboni (δ13C) en restes arqueobotàniques. Un cop descrita la base fisiològica de la tècnica, s’il·lustra l’aplicabilitat de δ13C mitjançant un exemple referent al NE peninsular. Hom pretén proporcionar una estimació quantitativa de l’evolució de la precipitació estacional (primavera) i anual al llarg dels darrers quatre mil anys
basada en δ13C. Les mostres analitzades comprenen carbons (pi blanc) i llavors carbonitzades (blat i ordi), i s’obtenen estimes pluviomètriques superiors en el passat que actualment, amb una tendència gradual cap a condicions progressivament més àrides. No obstant això, aquesta tendència no esdevé uniforme, i es detecten dues fases de major precipitació (1800-900 aC; 300 aC - 300 dC) alternadament amb períodes relativament secs (900-300 aC; 900 dC - present). Dels resultats presentats
també es desprèn que la importància relativa de la pluja primaveral en el passat fou variable. Des d’aproximadament el 300 aC
en endavant, el període primaveral subministrà una major proporció de pluja anual que actualment. Contràriament, durant el període 1800-800 dC la seva contribució va esdevenir inferior, i va aparèixer una fase transitòria (800-300 aC) que mostra una
recuperació sobtada en aportació primaveral. Posteriorment a aquesta fase la sincronia de canvis en δ13C en granes i carbons
suggereix l’arribada del clima mediterrani a la regió.
The present report describes a novel approach to infer the amount of precipitation in antiquity based on the analysis of carbon isotope composition (δ13C) in archaeobotanical remains. After discussing the physiological background of the technique, we illustrate the usefulness of δ13C as palaeoclimate proxy by means of a case study from the NE Iberian Peninsula. The goal of the study was to quantitatively reconstruct the evolution of seasonal
(spring) and annual precipitation during the last 4000 years based on δ13C evidence. The samples analysed were charcoals of Aleppo pine and charred grains of barley and wheat. Our findings indicate that estimated past precipitation was consistently higher
than today, with a gradual trend towards a drier climate. This increase in aridity, however, did not develop uniformly; instead, two main phases of greater precipitation (1800–900 BCE; 300 BCE– 300 CE) alternated with drier periods (900–300 BCE; 900 CE–
present). The relative significance of spring rainfall in the past was variable. From approximately 300 BCE onwards, spring accounted for a higher proportion of annual rainfall than is the case today. In contrast, during the period 1800–800 BCE, the contribution of spring rainfall to annual precipitation was less. A transition phase occurred from ca. 800 to 300 BCE, a period marked by a sudden recovery in spring precipitation. Subsequently, the synchrony of δ13C changes in grains and charcoal points to the installation of the Mediterranean climate in the region. |
